Diari d’una Pandèmia

1a part

Dijous 12 de març.

Surto del metro per anar a la feina. Aquest matí va especialment ple, no hi havia lloc per seure quan he pujat. Un grup d’escolars ocupava mig vagó i he aprofitat el viatge per posar-me al dia a les xarxes socials arraulida en un racó al final de tot. Davant meu, una noia amb un nadó a la falda intentava calmar la criatura que no parava de plorar, i un home al costat anava fent males cares per sota el nas. Hi ha gent que no té empatia, he pensat. En aquell moment ha arribat la meva parada i he somrigut a la noia en baixar.

Arribo a l'oficina i per la ràdio parlen de què volen tancar escoles pel brot aquest que en parlen a la tele fa dies, sembla que a Itàlia ja s’ha contagiat molta gent, però no crec que arribi aquí. Han parlat d'alguns casos però deuen ser aïllats, això dels coles no crec que ho facin, és una exageració, segur. Segueixo treballant.

És quasi l’hora de marxar, més notícies, sembla que sí, que tanquen els coles… I doncs que farem amb els nens?, si hem de treballar. Diuen que dilluns ja no hi haurà classes... No, espera, ara diuen que demà ja no hi haurà.

Torno cap a casa. El metro va ple de nou, em fixo que algunes persones porten mascareta, però la majoria no. Penso en les notícies que hem sentit a l'oficina, que ens tanquem a casa, si clar... no ho farà ningú això, quina bajanada.

Dino de pressa i vaig pel nen a l’escola, a veure què ens expliquen ara. M’ha arribat un email fa una estona, que els nens porten a la motxilla els llibres i la carpeta de deures perquè l’escola tancarà quinze dies, almenys. Doncs vaja, com està el panorama, a veure què fem amb els nens a casa quinze dies. I després que? Si estaran a una setmana de les vacances de setmana santa, aquest mes ja el perden, no faran res. Sento comentaris nerviosos d’altres pares, tothom està desconcertat, recollim els nens sense assimilar realment el que passa. Sembla tot una pel·lícula de ciència ficció.

Divendres, 13 de març.

Avui no treballo, ens quedem a casa, el nen no té escola. Marxo una estona al gimnàs. Està buit, gairebé no hi ha ningú, sembla que també tancaran quinze dies. Es veu que tancaran comerços també, tot el que no sigui indispensable. Fa dies que la gent compra al supermercat com si no hi hagués demà, es veu que s’ha acabat el paper de vàter… a veure si ara no tindrem.
El líquid desinfectant ha pujat de preu un 400%, hi ha gent que n’esta comprant per internet i a preus desorbitats, potser fan un gra massa. Ja corren receptes per internet per fer-te el teu propi líquid amb alcohol de casa. S’esgota també l’alcohol.

Els companys m’envien fotos d'estants buits al supermercat del barri. Vaig a comprar a correcuita. Em sembla que la gent s'esta tornant boja, però omplo el carro, per si de cas.

Dissabte, 14 de març.

Les notícies ja diuen que no es pot ni sortir al carrer, només si és obligatori. Em començo a preguntar com aniré a treballar dilluns. Sembla que només es pot anar a treballar si és de primera necessitat. I qui m’ho ha de dir? Jo sé que no ho és, però si em diuen que he de treballar hi hauré d’anar, no?

Però es veu que hi ha policia al carrer, que no pots agafar el metro ni el bus, i com hi aniré, a treballar? Em començo a espantar, sembla que hi hagi esclatat una guerra o alguna cosa pitjor. Em costa dormir. Passo el diumenge igual, preocupada per com està anant tot i de com aniré a treballar dilluns.

Diuen que al metro has de mantenir 2 metres (primer havien dit 1) entre la gent, i com ho faran, si sempre va ple? No deixaran pujar? Hem de portar mascareta… Mascareta? I d’on la trec jo ara, si no n’hi ha enlloc, agafo un mocador. I guants, i no toquis res. I rentat les mans, i porta un líquid amb alcohol. Em començo a preparar per sortir de casa l’endemà.

Dilluns, 16 de març.

Surto de casa i vaig cap al metro, no hi ningú pel carrer. És estrany, a aquesta hora sempre està ple de cotxes, famílies que van a l’escola, gent amb presses. Avui no hi ha ningú. Entro al metro, porto guants, un buff ben collat i el meu líquid desinfectant preparat. Vigilo que toco i em guardo les mans a la butxaca. Arriba el metro i m’assec en un seient buit. N’hi ha molts avui. Miro a banda i banda, com a molt una dotzena més de persones al vagó, disseminades per mantenir les distancies, mirant-nos tots com si busquéssim el culpable, esquivant la mirada, amb por.

Arribo a la feina i ens diuen que agafem les coses i ho preparem tot per poder treballar des de casa. Organitzem la feina, en parlem i ens despedim per un parell de setmanes. Bé, potser vindrem algun dia a l'oficina si falta quelcom. Marxem cap a casa, ni tan sols és l’hora encara, tan és, fa una mica de por estar pel carrer.

Agafo el metro, de nou sola, silenci al vagó. Premo les carpetes de documents contra el pit i em concentro a no tocar res, miro el buit tot el trajecte. Faig un transbord a Sagrada Família, allà sempre és ple de gent. Avui només algun turista despistat, però el passadís està estranyament buit.

Arribo a casa, deixo tot, em netejo. Desinfecto el que porto, envio missatges a mitja agenda per dir que he arribat bé, sembla que torni de viatge però només torno de la feina. Sembla que estarem uns dies sense sortir ara. Respiro, tranquil·la em dic, només són quinze dies.

2a part

Som divendres 12 de juny, avui es compleixen tres mesos des de que va començar tot. Ens van dir que estaríem tancats quinze dies a casa però han estat dos mesos quasi sense sortir, sentint notícies de centenars de morts cada dia, milers de contagiats, parlant amb la família cada dia, desitjant que no t’expliquin que algun conegut s’ha quedat en el camí.

La gent sortia als balcons a aplaudir un cop el dia, ens veiem els veïns que ni ens coneixíem i ens saludàvem, de balcó a balcó. Baixaves a comprar l’indispensable, preparat com si anessis a la guerra, desinfectaves tota la compra o la deixaves en quarantena uns dies. Els repartidors a domicili et deixaven el paquet a la porta o a l’ascensor i marxaven corrents, el paquet anava directament a desinfectar-se.

Hem passat tres mesos sense veure amics ni família, sense anar a la feina (alguns treballant i altres no), sense anar a l’escola, reben deures i fent videoconferències. Hem fet moltes videoconferències.

Hem descobert racons de casa que alguns ni sabíem que hi eren, hem organitzat armaris i hem vist com el modelet que ens vam comprar per lluir aquest hivern es quedava al calaix per estrenar-lo un altre any.

Hem inventat noves aficions, hem recuperat antigues. Ens hem aficionat a l’esport, els que el practicàvem desesperats per no poder fer més i els que no havien fet mai res, provant qualsevol cosa amb tal de recuperar una mica d’activitat o de fer temps.

Fa unes setmanes que podem sortir al carrer, per ordre, per torns, amb mascareta, amb distància social, però podem sortir.

Va ser quan vaig començar a córrer. Al principi prop de casa, pel meu carrer, pel del costat. El camí fins a l’escola i tornar. Un altre dia em vaig aventurar fins a la sortida del metro. Estava obert, però no és veia entrar ni sortir ningú. Al caps d’uns dies vaig anar una mica més lluny, cap a la ronda de dalt, em vaig aturar a l’estació de Mundet. Normalment hi ha molt enrenou allà, hi ha una cafeteria, però ara esta tancada.

Cada cop es veu més gent que corre, ara tots som runners.

Un dia vaig començar a fer una ruta. Vaig anar fins a la parada de Vall d’Hebron corrents. Aquella zona encara està més deserta. Era el que volia, no hi ha gent, no ens creuem amb ningú. Puc treure’m la mascareta i respirar aire pur. Vaig seguir fins a Montbau, i després Mundet, aquest cop no em aturar en aquell parada, era d’hora, vaig seguir fins a l’estació de Valldaura. Vaig pensar que si havia arribat fins allà podia continuar una mica més, només havia de seguir el recorregut de les parades de metro. Així vaig avançar fins a Canyelles, Roquetes i finalment vaig arribar a Trinitat Nova. Final de línia. Estava cansada, havia fet el recorregut de 7 parades de la línia verda corrents. Havia seguit recte per la ronda en la majoria del trajecte, però em vaig desviar pels carrerons per trobar la parada de Roquetes, i també la de Valldaura.

Vaig pensar en la quantitat de vegades que havia fet aquell recorregut asseguda en el vagó, absorta en els meus pensaments, i mai havia vist el que hi havia just a sobre. No havia vist mai aquells carrers. Em vaig parar a pensar en la quantitat de carrers de Barcelona que no coneixia, tot i que hi he viscut tota la vida, i es així com vaig decidir que podia sortir una altra nit i fer un recorregut diferent, potser seguir el trajecte d’una altra línia de metro, potser també podria seguir el recorregut del bus.

Els següents dies vaig córrer cap a altres zones, cap a altres direccions que sortien des de casa meva, alguns cops més a prop i altres més lluny. Corria, i anava coneixent carrers, places, botigues (ara tancades), algun monument que no sabia d’ell, unes obres deixades a mitges fa mesos i que ja començaven a veure’s el deteriorament. A vegades, quan no sabia per on seguir, em parava a consultar el mapa d’autobusos de les parades.

Al principi vaig fer recorreguts circulars, però després vaig començar a anar més lluny i a la fi, quan em sentia cansada, agafava el metro a la parada més propera i feia el recorregut invers cap a casa. I en aquells moments anava recordant el carrer per on havia passat i que devia estar en aquell moment a sobre meu.

Ara, tres mesos després de què comences tot, estic al metro, un altre cop camí de la feina. Porto una mascareta i faig un recorregut visual pel vagó. Hi ha més gent que l’últim cop que vaig fer aquest recorregut, ara fa quasi tres mesos, no tanta com abans que passes tot això, però si molta. Tothom porta mascareta, però no ens mirem, la majoria està absorta amb el mòbil, un llibre o un ebook, alguns conversen tranquil·lament. Sembla que no hagi passat res (tret per la mascareta).

Aquesta nit no sortiré a córrer, fa dies que no hi vaig. Ja no tinc temps, des de que hem tornat a treballar cada cop surto menys. Enyoraré aquells recorreguts. Ara, mentre vaig cap al centre, penso en els carrers tan bonics que hi ha a sobre meu i em dic que un dia hem d’anar a passejar per allà. Ara que les botigues tornen a obrir. Quan tingui temps hi aniré, potser demà, o sinó la setmana vinent. Quan tingui tremps…