El carreró del temps

Després del dia de l’excursió al Matagalls havien quedat varies vegades. Seguien actuant amb molta cautela, amb timidesa, cap dels dos es volia precipitar.

No va ser fins la segona vegada que es van veure ell s’havia decidit a fer-li un petó. Va ser innocent, dolç, quasi sense voler, tot i que portava mitja tarda armant-se de valor per fer-li. Ella va reaccionar amb timidesa, pero no es va apartar.

Va ser mentre esperaven el semàfor. Ella li agafava la mà i ell se’n va aprofitar, va plantar-se davant i la va agafar per la cintura, de manera que van quedar ven aprop l’un de l’altre. La Lluna se’l va mirar nerviosa, pero no va dir res. Es miraven fixament i ell sabía que era el moment d’actuar. Va acostar una mica més el rostre al d’ella fins a fregar-li el nas amb el seu. Va sentir el seu cos estremir-se en silenci. Estava molt nerviós, pero era ara o mai. Va fer un parell de passades joganeres amb el nas, lentament, aturant-se de tant en tant, sentint com la seva respiració es feia més intensa, el cor li bategava amb força. Va seguir amb el joc fins que els seus llavis es van tocar lleument.

Va tancar els ulls, va atreure-la encara més cap a ella i va fer-li un petó als llavis el més suau del que va ser capaç. Va esperar uns segons estudiant la seva reacció abans de fer-li un segon petó. Va notar com els seus llavis s’entreobrien i deixavem pas a una llengua que es delia per tastar aquell gust nou.

Ella va pasar-li els braços per l’esquena i va permetre’s deixar els seus llavis un instant per fer-li una abraçada amb el cap cot sobre l’espatlla. Ell li acaronava els cabells i ella, ara més relaxada li regalava petits petons sobre el coll.

Van continuar abraçats una bona estona fins que van reunir el valor de tornar-se a mirar als ulls. En un moment donat ella va apartar-se i agafant-lo encara de la mà va estirar-lo per creuar. Van caminar en silenci un carrer, els dos mirant cap a totes bandes, sense saber que dir i llençant-se somriures nerviosos.

S’apretaven la mà amb més intensitat que abans, com si a través dels dits intentessin comunicar tot el que no es gosaven dir. Tot d’una van entrar en un carreró apartat. No passava ningú i l’Aleix va aprofitar, la va estirar cap a un costat, fins a quedar-se arrepenjats contra una de les parets i abraçant-la amb fermesa  va acostar de nou els llavis als seus, primer suaument. La lluna se’l va mirar amb un somriure i va avançar cap a ell, aquest cop amb un petó llarg i intens.

Es van besar intensament. Per un instant el temps s’havia aturat i els seus cossos entrellaçats començaven a acompassar respiracions i batecs. Es van separar un moment, uns centimetres, l’espai just per poder mirar-se als ulls i en aquell moment tots dos van sentir que podien llegir-se l’anima mutuament, podien entendre exactament el que l’altre li deia sense paraules, sols amb una sola mirada.

Després d’una eternitat que va passar en un instant la Lluna va baixar lleument la mirada i se li va acostar tendrement, fins que els seus fronts van quedar a tocar, en un gest dolç, amorós.

Es van quedar en silenci, com si estiguessin assimilant el que acabava de passar, aliens al mon, capturant aquell instant a la memoria. Vindrien altres petons, altres moments, pero els dos sabien que sempre recordarien aquell primer petó, i aquell petit carreró on el temps semblava aturar-se.

Querido escritor

 

Te escondes tras un estúpido bolígrafo

para no ver su cara

le envías tus sentimientos

a través de palabras

sencillas, pero a la vez complicadas de entender

como tú.

Tergiversas el significado de las frases

dando un sabor especial

a cada una de las letras.

 

Usas tu bolígrafo de escudo,

demuestras tus sentimientos sobre el papel,

pero no eres capaz de expresar

los sentimientos cara a cara

mirándola a los ojos,

observando su tierna mirada,

enamorándola.

 

No te llamo cobarde, no.

Y perdona la expresión.

Quizá si te llamo cobarde,

pero sin mala intención.

Más bien previsor,

por si tus versos no gustaran

por si gustaran demasiado.

 

Escondido para no ver una lágrima caer

o una sonrisa aparecer.

Escribiendo expresas dolor

desconcierto, amor.

Pero no puedes soportar que lo lea ante ti

No puedes ver su cara

Mientras tus sentimientos

entran en su mente,

mientras recorre con su mirada

las letras que para ti expresan tanto.

Y que ella

Intenta descifra frase por frase

y entre verso y verso

puede descubrir

lo que se esconde tras de ti,

en tu alma, en tu ser.

 

No lo niego

Lo expresas todo,

De corazón.

Sincero como nadie

y con todo tu amor

 

Pero querido escritor:

Te escondes tras un muro de papel

teñido con tinta de color, tu bolígrafo,

tu mejor defensor.

Más yo creo

Que debieras decirlo con tu voz.

 

 

Poema escrito en Verano 1997. Dedicado a otra alma herida.

Una excursió al Matagalls

Aleix

Es va llevar eufòric. Avui la veuria. 

L'havia conegut feia poc en el centre excursionista on anava des de feia uns anys. 

Després de tants mesos  d'estar confinats per fi havien reprès les sortides. Durant una passejada organitzada per Collserola la va veure amb els del grup.

Ella s'acabava d'apuntar al centre. Com tots, necessitava aire fresc desprès de tants mesos tancats.  Van connectar de seguida. Es deia Lluna. 

Li va semblar molt maca, els cabells llargs li queien fins a mitja esquena i tenia uns ulls de color glauc que semblaven hipnotitzar-lo quan el mirava.

Van passar tota la sortida parlant i en acabat, s'havien intercanviat els telèfons per mantenir el contacte.

Durant els dies següents van enviar-se alguns missatges, però no s'havien tornat a veure. La situació no ho permetia. Encara estaven en un estat d'alarma, no recomanaven les trobades i s'aconsellava el distanciament social. Amb tot això no va trobar el valor ni el moment de demanar-li de quedar, però sentia cada cop amb més força  una connexió entre ells.

Lluna.. 

Cada cop pensava més en ella, el seu nom li feia pensar en la llum que li faltava en la foscor en la que es sentia immers des de feia molt de temps. D'ençà que l'havia conegut li havia millorat l'estat d'ànim, s'aixecava cada mati amb una energia renovada i sabia que eren els seus missatges els que li donaven aquesta força, però necessitava tornar a veure-la.

Avui, després d'algunes setmanes des de aquell dia el centre havia organitzat una sortida al Matagalls i ella li havia confirmat que també hi aniria. 

Es va llevar nerviós. Estava decidit a fer un pas més, a explicar-li el que sentia, però... i si ella no sentia el mateix? el cap li ballava i un mar de dubtes l'envaïa.

Van arribar a Collfornic i van començar l'ascensió. Inexplicablement no havien parlat gaire durant el trajecte d'anada. Ella s'havia assegut a l'autocar amb una companya i ell es va arraulir al seu seient sense gosar dir-li poc més que un bon dia insuls.

Pujant muntanya amunt se la mirava de reüll. Frisava per acostar-s'hi però ella parlava tota l'estona amb l'amiga, i no sabia com trencar el gel.

Anaven seguint el GR i ara l'ascens s'havia fet més acusat. Havien baixat el ritme i el grup estava més dispers. Es va girar per mirar-la i li va semblar que ella també el mirava. Va ser només un instant, just abans que desvies la mirada avergonyida. Ell va somriure per dins. L'amiga s'havia quedat enrere i ella caminava sola en aquell moment.

Es va encoratjar, volia tenir-la a la vora. Va frenar el pas el suficient com perquè ella l'atrapes i va aprofitar per parlar-li. Al principi no sabia que dir i la conversa semblava una mica forçada, però pocs minuts després ja xerraven animadament i els seus temors semblava que es començaven a esvair. Sense adonar-se'n van arribar fins al cim. 

Tothom va començar a fer-se fotos i preparar mil panoràmiques i selfis per compartir a les xarxes i la va tornar a perdre entre el grup.

A ell, tota la parafarnalia de les xarxes no l'interessava gaire i en tot cas tampoc estava d'humor per retratar-se.

Es va aturar a contemplar el paisatge. Podia veure tota la serralada als seus peus, sentia els núvols a tocar i la muntanya de Montserrat es mostrava amb la seva silueta inconfusible just al seu davant. I en mig d'aquell skyline estava ella.

La va observar. La veia retallada en l'horitzó,  calmada, immersa també en seus pensaments, aliena a tot. Els cabells li ballaven entremaliats i se li posaven a voltes a la cara, però a ella no semblava molestar-li. Feia molt de vent, va notar que tremolava. 

Es va acostar més a ella, estaven molt a prop però no gosava arribar al contacte. Era una mala època per fer aquest tipus d'apropaments, el món estava embogit a causa de la pandèmia i temia una mala reacció. 

Es van mirar i aquest cop ella va somriure. Això li va donar forces. 

Es va atansar un xic més a ella i va deixar intencionadament que les seves mans es toquessin subtilment.

Podia notar la seva pell, els seus dits es van tocar i va notar que ella es tensava però no es va apartar. Amb un esforç de valentia va entrellaçar els dits amb els seus.

El món es va aturar en aquell moment. Al seu voltant la resta del grup s'havia fos, només estava ella. Notava com se li accelerava el pols, li costava respirar. Ella encara no el mirava, però li estrenyia la mà amb força. Cap dels dos gosava parlar, però ell se sentia més encoratjat. Tots dos mantenien la vista fixa en el paisatge. 

Amb un suau moviment la va apropar cap a ell, reduint l'espai entre ells. Li va semblar que ella sospirava i va arrepenjar el cap sobre la seva espatlla.

---

Lluna

S'ho havia manegat per separar-se del grup al mirador. Volia que se li acostés però ell semblava frenar-se per alguna raó.

Portaven setmanes enviant-se missatges i estava dessitjant veure'l a l'excursió, però des que havien arribat semblava com si ell no volgués dir-li res. Va començar a pensar que potser s'ho havia imaginat, que potser no estava tan interessat com ella havia suposat.  Finalment, després de molta estona de caminar per la muntanya s'havien posat a parlar i havia tornat a trobar aquella connexió que sentia quan parlava amb ell.

Ara, a dalt del mirador, observava les muntanyes sense mirar, estudiava com manegar-s'ho per tornar a parlar amb ell quan de sobte el va trobar al seu costat. Estava tan nerviosa que no s'atrevia a mirar-lo i ell tampoc deia res. Van passar uns segons que li van semblar hores, els dos mirant l'horitzó sense dir res. De cop va notar el contacte dels seus dits que li fregaven la mà. Se li va accelerar el pols. Hagués volgut abraçar-lo però no s'atrevia a moure cap múscul. Amb un sobre esforç va poder articular un somriure nerviós.  Tanmateix, va notar com ell s'hi atansava, i els seus dits es van entrellaçar. En sentir-lo li va apretar la mà, no volia que la deixes anar. Pensava en que dir-li, però estava tan nerviosa que no li sortien les paraules.

Sentia que en qualsevol moment el cor li saltaria del pit, va tancar els ulls i va provar d'asserenar-se.  Va notar que el noi l'apropava i va es va deixar portar. No va poder reprimir un sospir, com si s'hagués tret un pes del damunt, i es va arrepenjar sobre la seva espatlla.  No parlaven, però poc a poc va començar a sentir-se alleugerida, la respiració es va tornar més pausada. El temps estava aturat, semblava que portessin tota la vida allà palplantats en aquell lloc tot i que només havia passat un instant. Va notar els seus llavis fregant-li dolçament el front i va somriure.

Cap dels dos va dir res. La muntanya els va envoltar i les seves respiracions es van acompassar.

Una parella de pardals va passar volant per damunt dels dos, piulant i fent piruetes entremaliades al cel i en aquell moment, tots dos, sense necessitat de paraules, van saber que el descens de la muntanya seria ben diferent, que un nou dia començava per tots dos.

 

Diari d’una Pandèmia

1a part

Dijous 12 de març.

Surto del metro per anar a la feina. Aquest matí va especialment ple, no hi havia lloc per seure quan he pujat. Un grup d’escolars ocupava mig vagó i he aprofitat el viatge per posar-me al dia a les xarxes socials arraulida en un racó al final de tot. Davant meu, una noia amb un nadó a la falda intentava calmar la criatura que no parava de plorar, i un home al costat anava fent males cares per sota el nas. Hi ha gent que no té empatia, he pensat. En aquell moment ha arribat la meva parada i he somrigut a la noia en baixar.

Arribo a l'oficina i per la ràdio parlen de què volen tancar escoles pel brot aquest que en parlen a la tele fa dies, sembla que a Itàlia ja s’ha contagiat molta gent, però no crec que arribi aquí. Han parlat d'alguns casos però deuen ser aïllats, això dels coles no crec que ho facin, és una exageració, segur. Segueixo treballant.

És quasi l’hora de marxar, més notícies, sembla que sí, que tanquen els coles… I doncs que farem amb els nens?, si hem de treballar. Diuen que dilluns ja no hi haurà classes... No, espera, ara diuen que demà ja no hi haurà.

Torno cap a casa. El metro va ple de nou, em fixo que algunes persones porten mascareta, però la majoria no. Penso en les notícies que hem sentit a l'oficina, que ens tanquem a casa, si clar... no ho farà ningú això, quina bajanada.

Dino de pressa i vaig pel nen a l’escola, a veure què ens expliquen ara. M’ha arribat un email fa una estona, que els nens porten a la motxilla els llibres i la carpeta de deures perquè l’escola tancarà quinze dies, almenys. Doncs vaja, com està el panorama, a veure què fem amb els nens a casa quinze dies. I després que? Si estaran a una setmana de les vacances de setmana santa, aquest mes ja el perden, no faran res. Sento comentaris nerviosos d’altres pares, tothom està desconcertat, recollim els nens sense assimilar realment el que passa. Sembla tot una pel·lícula de ciència ficció.

Divendres, 13 de març.

Avui no treballo, ens quedem a casa, el nen no té escola. Marxo una estona al gimnàs. Està buit, gairebé no hi ha ningú, sembla que també tancaran quinze dies. Es veu que tancaran comerços també, tot el que no sigui indispensable. Fa dies que la gent compra al supermercat com si no hi hagués demà, es veu que s’ha acabat el paper de vàter… a veure si ara no tindrem.
El líquid desinfectant ha pujat de preu un 400%, hi ha gent que n’esta comprant per internet i a preus desorbitats, potser fan un gra massa. Ja corren receptes per internet per fer-te el teu propi líquid amb alcohol de casa. S’esgota també l’alcohol.

Els companys m’envien fotos d'estants buits al supermercat del barri. Vaig a comprar a correcuita. Em sembla que la gent s'esta tornant boja, però omplo el carro, per si de cas.

Dissabte, 14 de març.

Les notícies ja diuen que no es pot ni sortir al carrer, només si és obligatori. Em començo a preguntar com aniré a treballar dilluns. Sembla que només es pot anar a treballar si és de primera necessitat. I qui m’ho ha de dir? Jo sé que no ho és, però si em diuen que he de treballar hi hauré d’anar, no?

Però es veu que hi ha policia al carrer, que no pots agafar el metro ni el bus, i com hi aniré, a treballar? Em començo a espantar, sembla que hi hagi esclatat una guerra o alguna cosa pitjor. Em costa dormir. Passo el diumenge igual, preocupada per com està anant tot i de com aniré a treballar dilluns.

Diuen que al metro has de mantenir 2 metres (primer havien dit 1) entre la gent, i com ho faran, si sempre va ple? No deixaran pujar? Hem de portar mascareta… Mascareta? I d’on la trec jo ara, si no n’hi ha enlloc, agafo un mocador. I guants, i no toquis res. I rentat les mans, i porta un líquid amb alcohol. Em començo a preparar per sortir de casa l’endemà.

Dilluns, 16 de març.

Surto de casa i vaig cap al metro, no hi ningú pel carrer. És estrany, a aquesta hora sempre està ple de cotxes, famílies que van a l’escola, gent amb presses. Avui no hi ha ningú. Entro al metro, porto guants, un buff ben collat i el meu líquid desinfectant preparat. Vigilo que toco i em guardo les mans a la butxaca. Arriba el metro i m’assec en un seient buit. N’hi ha molts avui. Miro a banda i banda, com a molt una dotzena més de persones al vagó, disseminades per mantenir les distancies, mirant-nos tots com si busquéssim el culpable, esquivant la mirada, amb por.

Arribo a la feina i ens diuen que agafem les coses i ho preparem tot per poder treballar des de casa. Organitzem la feina, en parlem i ens despedim per un parell de setmanes. Bé, potser vindrem algun dia a l'oficina si falta quelcom. Marxem cap a casa, ni tan sols és l’hora encara, tan és, fa una mica de por estar pel carrer.

Agafo el metro, de nou sola, silenci al vagó. Premo les carpetes de documents contra el pit i em concentro a no tocar res, miro el buit tot el trajecte. Faig un transbord a Sagrada Família, allà sempre és ple de gent. Avui només algun turista despistat, però el passadís està estranyament buit.

Arribo a casa, deixo tot, em netejo. Desinfecto el que porto, envio missatges a mitja agenda per dir que he arribat bé, sembla que torni de viatge però només torno de la feina. Sembla que estarem uns dies sense sortir ara. Respiro, tranquil·la em dic, només són quinze dies.

2a part

Som divendres 12 de juny, avui es compleixen tres mesos des de que va començar tot. Ens van dir que estaríem tancats quinze dies a casa però han estat dos mesos quasi sense sortir, sentint notícies de centenars de morts cada dia, milers de contagiats, parlant amb la família cada dia, desitjant que no t’expliquin que algun conegut s’ha quedat en el camí.

La gent sortia als balcons a aplaudir un cop el dia, ens veiem els veïns que ni ens coneixíem i ens saludàvem, de balcó a balcó. Baixaves a comprar l’indispensable, preparat com si anessis a la guerra, desinfectaves tota la compra o la deixaves en quarantena uns dies. Els repartidors a domicili et deixaven el paquet a la porta o a l’ascensor i marxaven corrents, el paquet anava directament a desinfectar-se.

Hem passat tres mesos sense veure amics ni família, sense anar a la feina (alguns treballant i altres no), sense anar a l’escola, reben deures i fent videoconferències. Hem fet moltes videoconferències.

Hem descobert racons de casa que alguns ni sabíem que hi eren, hem organitzat armaris i hem vist com el modelet que ens vam comprar per lluir aquest hivern es quedava al calaix per estrenar-lo un altre any.

Hem inventat noves aficions, hem recuperat antigues. Ens hem aficionat a l’esport, els que el practicàvem desesperats per no poder fer més i els que no havien fet mai res, provant qualsevol cosa amb tal de recuperar una mica d’activitat o de fer temps.

Fa unes setmanes que podem sortir al carrer, per ordre, per torns, amb mascareta, amb distància social, però podem sortir.

Va ser quan vaig començar a córrer. Al principi prop de casa, pel meu carrer, pel del costat. El camí fins a l’escola i tornar. Un altre dia em vaig aventurar fins a la sortida del metro. Estava obert, però no és veia entrar ni sortir ningú. Al caps d’uns dies vaig anar una mica més lluny, cap a la ronda de dalt, em vaig aturar a l’estació de Mundet. Normalment hi ha molt enrenou allà, hi ha una cafeteria, però ara esta tancada.

Cada cop es veu més gent que corre, ara tots som runners.

Un dia vaig començar a fer una ruta. Vaig anar fins a la parada de Vall d’Hebron corrents. Aquella zona encara està més deserta. Era el que volia, no hi ha gent, no ens creuem amb ningú. Puc treure’m la mascareta i respirar aire pur. Vaig seguir fins a Montbau, i després Mundet, aquest cop no em aturar en aquell parada, era d’hora, vaig seguir fins a l’estació de Valldaura. Vaig pensar que si havia arribat fins allà podia continuar una mica més, només havia de seguir el recorregut de les parades de metro. Així vaig avançar fins a Canyelles, Roquetes i finalment vaig arribar a Trinitat Nova. Final de línia. Estava cansada, havia fet el recorregut de 7 parades de la línia verda corrents. Havia seguit recte per la ronda en la majoria del trajecte, però em vaig desviar pels carrerons per trobar la parada de Roquetes, i també la de Valldaura.

Vaig pensar en la quantitat de vegades que havia fet aquell recorregut asseguda en el vagó, absorta en els meus pensaments, i mai havia vist el que hi havia just a sobre. No havia vist mai aquells carrers. Em vaig parar a pensar en la quantitat de carrers de Barcelona que no coneixia, tot i que hi he viscut tota la vida, i es així com vaig decidir que podia sortir una altra nit i fer un recorregut diferent, potser seguir el trajecte d’una altra línia de metro, potser també podria seguir el recorregut del bus.

Els següents dies vaig córrer cap a altres zones, cap a altres direccions que sortien des de casa meva, alguns cops més a prop i altres més lluny. Corria, i anava coneixent carrers, places, botigues (ara tancades), algun monument que no sabia d’ell, unes obres deixades a mitges fa mesos i que ja començaven a veure’s el deteriorament. A vegades, quan no sabia per on seguir, em parava a consultar el mapa d’autobusos de les parades.

Al principi vaig fer recorreguts circulars, però després vaig començar a anar més lluny i a la fi, quan em sentia cansada, agafava el metro a la parada més propera i feia el recorregut invers cap a casa. I en aquells moments anava recordant el carrer per on havia passat i que devia estar en aquell moment a sobre meu.

Ara, tres mesos després de què comences tot, estic al metro, un altre cop camí de la feina. Porto una mascareta i faig un recorregut visual pel vagó. Hi ha més gent que l’últim cop que vaig fer aquest recorregut, ara fa quasi tres mesos, no tanta com abans que passes tot això, però si molta. Tothom porta mascareta, però no ens mirem, la majoria està absorta amb el mòbil, un llibre o un ebook, alguns conversen tranquil·lament. Sembla que no hagi passat res (tret per la mascareta).

Aquesta nit no sortiré a córrer, fa dies que no hi vaig. Ja no tinc temps, des de que hem tornat a treballar cada cop surto menys. Enyoraré aquells recorreguts. Ara, mentre vaig cap al centre, penso en els carrers tan bonics que hi ha a sobre meu i em dic que un dia hem d’anar a passejar per allà. Ara que les botigues tornen a obrir. Quan tingui temps hi aniré, potser demà, o sinó la setmana vinent. Quan tingui tremps…